De-fen-sa

Sóc l’últim d’una estirp de futbolistes fracassats. Encara més: sóc l’últim d’una nissaga de defenses. Primer vaig jugar de lateral, la posició més infravalorada d’aquest esport, i després de central. La millor temporada de la meva vida vaig exercir de lliure, una posició que gairebé ha desaparegut del futbol; l’últim home que surt al tall dels davanters i corregeix la posició de la seva línia defensiva. Aquell any exercia de capità. Enganxat al camp hi havia un tros de terra que en deien la sínia de les vaques. Xutava la pilota amb totes les meves forces per damunt d’aquell mur atrotinat, desbaratant l’atac rival, i tot seguit indicava el lloc que havien d’ocupar els meus companys sense immutar-me, ajustant-me el braçalet com ho veia fer a la tele. Era feliç.

El primer que cal desmentir és que la defensa impliqui passivitat; només assenyala un bé a preservar. En el futbol, la porteria. Entre els porters i els defenses es crea una relació especial, allò que els republicans anomenen fraternitat: un vincle que sorgeix d’esperar plegats. Hi ha qui creu que esperar l’atac rival és cedir-li la iniciativa –i té raó, en part. La clau de volta de la defensa és la fe. Jo no crec en gaires coses, una d’elles és que si aconsegueixo aguantar la meva posició el temps necessari tindré una nova oportunitat d’atacar. La fe del defensa consisteix en pensar que l’espera és creativa. Johan Cruyff és el nostre mestre, Carl Von Clausewitz el messies.

En el meu cas, primer va venir l’holandès. Em va costar uns anys passar de l’admiració a la comprensió. He arribat a pensar que la seva irresistible personalitat era una màscara per amagar el filòsof. Una de les seves frases-concepte diu que el català és aquell individu que abans de fer una cosa ja està pensant que sortirà malament. En l’entorn barcelonista, aquesta definició descriu el tribunero. En un context més ampli, és una síntesi senzilla de la història i de la deformació que en algunes ocasions aquesta història ha produït en l'ànim d’alguns catalans. Ara bé, Cruyff sabia que no hi ha res immutable —tret de la mort— i ens llegà una estratègia defensiva que ens donava prou confiança com per superar el vell estigma.

El futbol de Cruyff, que Josep Guardiola ha dut a la màxima expressió, manifesta la millor visió defensiva que es pot tenir: s’ha de treballar per estar sempre al lloc del camp que toca. L’altre dia Guardiola va reclamar als seus jugadors que lluitin cada pilota perquè sense fam de victòria és impossible guanyar. La posessió de la pilota és una sortida creativa al problema d’evitar que et facin gols. Com a mecanisme defensiu, la seva genialitat és que et predisposa a sortir a l’atac.

Clausewitz va deixar escrit que la defensa és la forma més forta de la guerra. El segon que cal desmentir és que aquesta idea sigui conservadora. És a dir, en la mesura que hi ha alguna cosa a preservar sempre hi ha una pulsió conservadora. Més enllà d’això, és un error concebre la defensa com un gest immobilista. El raonament de Clausewitz és que defensar una posició desgasta menys que atacar-la i que la part agreujada acostuma a comptar amb més aliances i fortalesa moral, ja que s’hi juga la seva pròpia supervivència. En termes estratègics, però, Clausewitz planteja la defensa com la preparació de l’atac. A la llarga, només es pot guanyar prenent l’ofensiva, de manera que la millor defensa consisteix en aguantar fins que arribi el moment adequat, la culminació.

A mesura que et fas gran, el clímax de la teva vida l’acostumes a situar en un cim del passat. Una fita que marca un punt d’inflexió, un record de felicitat extrema o de devastació o un punt de lucidesa al qual gires contínuament els ulls de la memòria. En canvi, abraçar els valors defensius que he heretat m’obliga a estar preparat pel que vingui enlloc de rabejar-me en allò que tinc —o en allò que he perdut. Esperar és una actitud activa i per mantenir la posició has de ser creatiu. La meva resolució es basa en concentrar-me en cada article com si fos una d’aquelles pilotes que s’avançaven botant a pocs metres del davanter i acabava a la sínia de les vaques. Posar-hi la mateixa expedició, la mateixa alegria.

L’últim tòpic que desmenteixo és que la millor defensa sigui un bon atac. En realitat, una bona defensa comença per la convicció dels jugadors que el seu esforç val la pena. A partir d’aquí, esperar la culminació d’aquest esforç no hauria de ser feixuc sinó la manera de disciplinar la voluntat de victòria.