Contra el pacifisme (I)
Carles Canet, per qui no el recordi, és l’home que va tenir un minut de glòria arran de la seva participació en les mobilitzacions a Barcelona contra la presència del govern espanyol, el desembre de 2018. Situat al principi de la manifestació de Via Laietana, es va sentir cridat a protegir el cordó policial que separava els manifestants dels Mossos d’Esquadra. En cas que saltés, segons ell, es vessaria molta sang i això proporcionaria “la imatge que ells volen”.
Si la manifestació tractava d’evitar que el govern es reunís i la tasca de la policia era evitar que la manifestació aconseguís el seu objectiu, en quin moment li passà pel cap a Canet que la seva missió era aturar la voluntat dels manifestants? Tal com va explicar als espectadors de la televisió pública, quan ja no podia resistir la pressió que feien les persones que hi havia darrera seu, es va posar del costat de la valla on hi havia els Mossos, fent força per parar la multitud que havia anat allà a exercir el seu dret de protesta. Un cop allà, justiciapoèticament, un policia li va etzibar per darrera un cop de porra al cap. A TV3 va aparèixer amb un gorro, a l’estil Lluís Llach, per tapar la bena que li cobria el trau.
Aquesta acció en recorda una altra, fa pocs mesos, en què sense que ningú els ho hagués demanat un grup de parlamentaris i — autoproclamats — líders de la societat civil, es van situar entre les persones contràries a la sentència del Tribunal Suprem i la policia, fent un cordó que no se sap ben bé a qui protegia. El dia anterior la plaça Urquinaona havia cremat i aquells parlamentaris s’arrogaven el dret d’aturar la “virulència” de les protestes.
La popularitat dels mètodes de la no-violència entre els activistes dels Estats Units i països similars té tot el sentit del món. Hi ha un llibre de Peter Gelderloos, “How Nonviolence Protects the State” que explica prou bé com la no-violència, que l’autor fa servir com a sinònim de pacifisme, és una arma per protegir allò existent; d’aquí que un país com els Estats Units, amo i senyor — almenys fins fa ben poc — del planeta Terra, promogui aquesta filosofia.
Gelderloos fa un repàs a alguns dels suposats èxits de la no-violència, com la independència de la Índia o la lluita pels drets civils dels estatunidencs, i arriba a la conclusió que, deixant a banda que la Índia ha continuat sent subordinada, per altres vies, a la metròpoli britànica i que els negres dels Estats Units continuen sent de llarg més pobres i que pateixen de tros més repressió que la població blanca; a banda d’això, deia, la història oficial d’aquestes lluites posa en un pedestal la no-violència oblidant una part gens negligible en què hi va haver d’altres tàctiques, incloses l’autodefensa o la destrucció de la propietat privada, que van influir en els èxits posteriors, per molt minsos que retrospectivament es valorin.
Els Canet de la vida ja serien uns ploms si només es dediquéssin a predicar els seus discursos de vol gallinaci a les seves respectives parròquies, però la creu que hem d’arrossegar és que el seu parloteig sigui el discurs dominant dins de l’independentisme.
La popularitat de la no-violència rau, tal i com explica Gelderloos, en què els seus promotors han sabut establir un marc on es dibuixa una dicotomia entre violència i no-violència. La dicotomia és falsa, però ningú vol que el comptin en el bàndol dels violents. La violència té una mala fama excepcional. Malgrat que tot sistema polític té un llit de cadàvers als seus fonaments, fem veure que l’estat de coses actual és fruit d’un pacte entre iguals. Això també és fals però ajuda a entendre perquè la no-violència, com exposa Gelderloos, treballa a favor dels interessos establerts més que a la seva contra.
Clar que les manifestacions, els boicots o la resistència són tàctiques útils en una confrontació. El que ja no és tan clar és que allò que només són unes eines possibles entre moltes d’altres es converteixin en dogma de fe. Hi ha la mateixa lògica en l’argument que diu que els catalans hem despertat el feixisme que en afirmar que cremar contenidors, per posar un exemple, justifica la repressió policial. Aquesta mena d’idees tan absurdes com el comportament de Canet, que va anar a una manifestació i va acabar del costat de la policia que volia evitar l’objectiu de la manifestació, acaben perjudicant a moltes persones. L’estat no necessita contenidors cremats per reprimir la dissidència, com bé saben tants i tants represaliats.
La desobediència civil i la no-violència són tàctiques, encara que alguns les observin com una religió, que en un moment determinat poden servir i en un altre moment, no. N’hi hauria prou que entre les persones que lluiten per un mateix objectiu es respectés el dret a l’elecció de les tàctiques que en cada moment es considerin més adequades — sóc conscient que aquest respecte me l’hauria d’aplicar a mi mateix i que afecta també a les tàctiques dels partits polítics que sovint menyspreo.
En això, els catalans hauríem de dir com la Rachel, de Friends, una sèrie de mitjans dels noranta. En un capítol s’enfada amb el Ross, el seu ex, perquè la rebutja al·legant que està vulnerable — acaben d’hospitalitzar el seu pare — i que no vol abusar d’aquesta vulnerabilitat. Llavors parlen i fan les paus i la Rachel li acaba dient que, entre ells dos, el sexe mai quedarà descartat.
En el nostre conflicte, mai no podem descartar cap de les tàctiques que tinguem a l’abast.