La deserció de Twitter de l’alcaldessa barcelonina Ada Colau m’ha recordat la mala llet que van tenir els seus fundadors de batejar un dels últims baluards de l’anticatalanisme com a “Societat Civil Catalana” (SCC). Tothom —bé, tothom no, només els mitjans ancorats en el marc comunicatiu de la Restauració— s’ha centrat en la suposada agressivitat de les xarxes socials, posant com sempre la victimització en primer pla per amagar tot de coses que són més aclaridores.
La relació entre Colau i SCC és la següent: els elements més espanyolistes de la colla, els pagadors d’aquesta entitat, van portar Manuel Valls perquè il·lusòriament creien que guanyaria l’alcaldia però, en veure que se’ls podia escapar a favor d’Ernest Maragall, van optar per Colau. La denúncia per malversació i prevaricació contra Colau, per part de l’associació Abogados por la Constitución, propera a SCC —a la qual s’hi ha afegit fa pocs dies una altra denúncia de la Societat General d’Aigües de Barcelona—, així com la sortida d’un vicepresident de SCC a causa de l’acostament de l’entitat a VOX, indica que les famílies poderoses de la capital catalana donen per amortitzat el mandat de Colau.
El fracàs de l’operació Valls va ser tan sonat com el coitus interruptus de la Superlliga de Florentino Pérez, que gairebé ha durat menys que la proclamació de la República de Carles Puigdemont. Es parla molt de la pèrdua de contacte amb la realitat dels negacionistes representats per Miguel Bosé, però és més interessant d’assenyalar la pèrdua de contacte amb la realitat de les classes dirigents. La confusió ataca tant per baix com per dalt. Colau, que porta sis anys dirigint l’Ajuntament, amb el seu gest es fortifica a la Plaça de Sant Jaume.
En el passat, les elits barcelonines col·locaven directament l’alcalde, era un dels seus. Xavier Trias és l’últim d’una estirp que ha tingut en Pasqual Maragall el seu producte més brillant. També hi ha hagut vicaris, alcaldes per delegació. Colau certament va aprofitar una escletxa, un moment de descuit, enlairada per un populisme triomfador i una organització de base dèbil però extensa. En aquell moment, les xarxes li van servir per amplificar i difondre les seves consignes sobre la màfia, la casta i tot plegat. Llavors, la secretària general de Podem, Gemma Ubasart, deia que explotarien l’odi contra Artur Mas per fer campanya. Ara, Colau diu que deixa Twitter per ser millor persona.
Si tingués assegurat el terra per on trepitja, Colau utilitzaria les xarxes amb la mateixa força que ho fa Alexandria Ocasio-Cortez, congressista demòcrata per Nova York, per vendre el seu New Green Deal. Twitter, per ser la més política, també és la xarxa on es produeix més ràpid i més eficaçment el procés de tribalització. Al voltant d’una idea, d’un hashtag, s’agrupen milers d’usuaris com un eixam d’abelles, disposats a picar a qui faci falta. Amb l’esforç conjunt per tombar la Superlliga s’ha vist, per exemple, que la força de les xarxes continua intacta. El problema de Colau és que està desconnectada de les bases que li van fer de trampolí i ha perdut la capacitat de tribalitzar la massa a favor seu.
La (suposada) distància que hi ha entre la Superlliga i els aficionats al futbol és similar a la distància que hi ha entre Colau i la seva base electoral. D’aquí que, per dissimular, la campanya contra Twitter hagi trobat ressò en els bufons sempre a punt de complaure els seus amos. Però l’esclerosi de l’establishment barceloní és tan profunda que Joan Laporta, tot just vencedor de les eleccions, ja comença a mostrar símptomes preocupants de feblesa.