Al final del vuitè volum de la Matemàtica de la Història, «La segona onada imperial a Europa», Alexandre Deulofeu escriu que l’imperi espanyol o, «millor dit, austroborbó» es troba en una decadència «que sabem que es perllongarà fins a la desaparició del poder centralitzat, fet que es produirà als voltants de l’any 2029». Tot seguit, escriu: «avui sabem el que passarà. Continuarà la lluita entre un poder centralitzat i els pobles hispànics que volen tornar al règim de llibertat que han gaudit en les anteriors èpoques de fraccionament. En aquesta lluita sabem que al voltant de l’any 2000 els pobles ibèrics aconseguiran el retorn a la seva llibertat. Llavors desapareixeran les causes d’aquesta crisi i els pobles ibèrics se sentiran de nou agermanats». Això ho publica l’any 1977.
Ja he parlat algun cop sobre Deulofeu. No recordo exactament quan vaig entrar en contacte amb la Matemàtica de la Història però estic segur que em va atraure de seguida. Com es veu al fragment que he copiat més amunt, la precisió dels càlculs de Deulofeu és dubtosa. El que em va enganxar és allò que sempre es diu: com pot ser que no hagués conegut abans aquell català il·lustre? Resulta que hi havia un farmacèutic de Figueres que havia arribat a ser alcalde accidental durant la Guerra del 36, que després a l’exili es va fer amic de Francesc Pujols i es va guanyar la vida amb oficis tan variats com recol·lector de raïm o músic en una banda ambulant, i que va tenir l’ambició d’idear una teoria que ho abarcava tot i que, a més, era capaç de fer prediccions sobre el futur.
És el gest creatiu, el que em va enamorar de Deulofeu. Llavors vaig contactar a través de Twitter amb el seu nét, en Juli Gutiérrez, que és qui porta el pes del seu llegat i em va oferir un tracte pel qual podia adquirir l’obra completa (o gairebé) del seu avi a canvi d’un tant al mes, durant un any aproximadament. Així que un dia vaig tornar de l’oficina de correus carregant una caixa pesadíssima, amb un somriure a la boca, i cada mes li vaig anar pagant religiosament el preu estipulat. Els llibres de Deulofeu són una de les peces que més m’enorgulleixen de la meva biblioteca. No tant pel seu valor literari sinó perquè aquell home hi va posar el coll per escriure’ls i em van arribar directament del passat. La majoria són obres que ell mateix es va auto-editar fa quaranta o cinquanta anys i que, suposo, no devien ser cap èxit de vendes.
Alguns han titllat Deulofeu d’il·luminat o de bufanúvols. En el fons, no hi ha res més realista que dur a la pràctica una idea desorbitada. La quantitat de volums d’història que devia consultar i l’obstinació per tirar endavant el seu projecte, malgrat la incomprensió de la qual era objecte, són impropis d’algú que fa volar coloms. Imaginar que les civilitzacions s’allarguen, com a mínim, durant tres cicles de 1700 anys cadascun i que dins de les civilitzacions hi ha els imperis, que duren al voltant de 550 anys —resum que no deixa de ser una caricatura de la profunditat del pensament de Deulofeu— és una cosa. Demostrar-ho a través de nombrosos exemples històrics n’és una de ben diferent. A mi Deulofeu em va guanyar no tant pels resultats de les seves deduccions sinó per la voluntat d’aixecar un sistema que fos capaç d’explicar la història humana de principi a final —sense oblidar-se de Catalunya.
Un comentari habitual per criticar la direcció d’Esquerra Republicana diu que ha ajornat la lluita per la independència per d’aquí vint o trenta anys. Hi ha un rancor –i les diferents faccions de Convergència miren de treure’n suc— que neix damunt d’aquest ajornament. L’independentisme es lamenta de l’oportunitat perduda el 2017 i, a més, sent la urgència de portar aquell passat al present per tal de redimir-lo. La urgència prové de l’observació de l’entorn: la catalanitat, entesa com una manifestació antropològica, va perdent presència arreu. De fet, si entrenes la teva mirada per captar la seva desaparició, pots arribar a entrar en pànic.
El pànic condueix a una excitació dels sentits que, com a mètode d’autodefensa, busquen un lloc segur on reposar. Sembla una paradoxa, però no ho és, que els independentistes haguem augmentat l’agressivitat a les xarxes alhora que abandonàvem els carrers. Després del confinament i dels tocs de queda, tancar-se a casa per a fugir dels problemes externs ja no és tan sols una metàfora. En realitat, tots hem assumit aquell ajornament del qual fem responsable exclusivament a ERC, però la urgència no desapareix així com així.
També es pot expressar a la manera deulofeuliana: d’aquí a 2029 els catalans tornarem a fer tremolar els fonaments de l’imperi espanyol. Sabent això, el pànic hauria de deixar pas a la preparació. La urgència desapareix i deixa lloc a una possibilitat que emergeix tot seguit, la possibilitat d’actuar en funció d’allò que es pot construir a mig i llarg termini. Ja entenc que els defensors de Deulofeu facin servir les seves prediccions com un ganxo publicitari, però la seva intenció no era que creuéssim els braços sota el cap a esperar que el seu futur es fes realitat. En el meu cas, a mesura que he anat coneixent més la seva figura i la seva obra, tinc la certesa que l’herència més valuosa que ens deixa és precisament aquesta: surt més a compte tenir la paciència de construir un sistema sòlid que no pas obtenir una victòria efímera.
Subscriu-te i rebràs totes les actualitzacions de La Milícia directes a la teva bústia
Crec que seria interessant poder tenir en pdf aquests llibres autoeditats que tens. Ignoro si seria il·legal fer-les públiques i a l’abast de qui li interessi