En qüestió de dies la propaganda sobre una hipotètica invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus s’ha accelerat fins al punt que dins del govern espanyol, un actor secundari en aquesta història, ja comencen a veure’s tensions entre els socis de coalició. El soci minoritari, liderat per la vicepresidenta Yolanda Díaz, vol recuperar aquell lema que va fer fortuna durant els anys de la guerra a l’Iraq, el No a la Guerra que va reunir milions de manifestants arreu del món. El soci majoritari s’alinearà amb la posició, sigui quina sigui, que prenguin els Estats Units.
Les properes setmanes veurem en funcionament un dels conceptes que va explicar Carl Von Clausewitz —un vell amic de La Milícia— al seu magistral i per a mi encara parcialment pendent De la Guerra. La boira de la guerra, fog of war pels que el llegim en anglès, nebel des krieges pels que tenen la sort d’entendre la versió original, es refereix a la incertesa que comporta tot conflicte bèl·lic:
Tres quartes parts dels factors en què es basa l’acció en una guerra estan envoltats d’una boira de major o menor incertesa
Avui Clausewitz potser consideraria l’ecosistema informatiu com una part consubstancial de la boira de guerra. A banda del cel, el mar, la terra i els despatxos presidencials, els conflictes també es disputen en aquesta dimensió intangible però real de les idees. Si la incertesa afecta els soldats en el teatre d’operacions (on és l’enemic, amb quines forces compta, quan atacarà, etcètera), en el domini del pensament els dubtes sembren la confusió a la ment dels consumidors de les narratives confrontades —cadascun de nosaltres.
No tinc ni idea de si finalment esclatarà la guerra a Ucraïna. De ben segur que l’escalada informativa anirà augmentant les properes setmanes i això tindrà com a conseqüència que la pandèmia perdi protagonisme en favor de les derivades locals de la guerra —o de la seva imminència. A Espanya, l’esperit marcial de Vox pot fer estralls entre la jovenalla, que busca desesperadament algun sentit vital, però també pot dibuixar un front antiimperialista —anti-americà, of course— que acabi de lligar curt les vel·leïtats diplomàtiques de la consellera d’acció exterior Victòria Alsina.
A nivell europeu, la guerra podria servir per vehicular el nou autoritarisme de França, Àustria o Itàlia. El periodista Quico Sallés explicava l’altre dia que la reforma de la Llei de Seguretat Nacional espanyola va cremant etapes; «un text que inclou la “requisa de béns i serveis”, la “mobilització” forçada de ciutadans sense cap indemnització i un control exhaustiu de la informació». La guerra també podria enfortir les aliances que tenen com a centre el Regne Unit, que ajudaran sens dubte a debilitar la cohesió, prou fràgil, de la Unió Europea.
Amb aquests exemples no vull jugar a fer d’Aramís Fuster, de fet tot això ja està passant. Una guerra europea com la que es projecta a Ucraïna, a part de ser una desgràcia per la seva població, proporciona el context perfecte per canviar les prioritats dels governs. O, per lligar-ho amb allò de les narratives, per justificar a través dels discursos uns canvis que s’estan produïnt des de fa temps.
Els podemites i els seus amics poden fer tots els manifestos contra la guerra que vulguin. Passa que, fins i tot en el cas que s’eviti la conflagració, la dinàmica que s’ha posat en marxa difícilment s’aturarà amb una treva entre Rússia i els Estats Units. Tornant a Clausevitz, podem saber que la guerra, d’alguna manera, ja ha començat, perquè per tot arreu creix una boira que pertorba la nostra capacitat de comprensió.