Després que molts analistes es desfessin en elogis sobre el geni polític de Pedro Sánchez; després de les fotos de cortesia de Yolanda Díaz i del secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán, amb el president Carles Puigdemont; després de la purga interna de Junts per Catalunya, anul·lant els sectors borrasista i gironista; després de les corredisses d’un costat a l’altre de la Plaça de Sant Jaume per pactar els pressupostos i assegurar l’estabilitat —ah, l’estabilitat, la convivència, la reconciliació!— ara resulta que la democràcia espanyola torna a estar al caire de l’abisme perquè un porter de bordell va fer negocis amb les ditxoses mascaretes a costa de l’erari públic.
En el fons, la corrupció és una excusa. Sempre ho és. Només cal veure la veneració amb què tracten Jordi Pujol els convergents que l’havien repudiat anys enrera. Res de gaire permanent flota en el líquid de la sopa política espanyola ni, per tant, tampoc en la catalana. L’amnistia, una fita gens negligible, té un rendiment limitat. Junts i ERC arriben tan justos de força que abans que s’aprovi la llei gairebé ja li han tret tot el suc que podien. Sánchez comença a entendre que els seus socis catalans són, ja no gegants, sinó barrufets amb peus de fang. Oriol Junqueras, el Xabier Arzalluz de Sant Vicenç dels Horts, sent que el temps li ha donat la raó. Però Junqueras i Puigdemont estan connectats, el destí que els uneix és com una cadena que porten lligada al coll i el futur de l’un dictarà el de l’altre.
Per remoure el caldo, Sánchez promet ara abolir la prostitució. No sé si li queden gaires trucs a la màniga o si s’atrevirà mai a treure el conill més gros, la monarquia. Clar que també pot ser que un dia es llevi i la seva majoria parlamentària s’hagi esvaït. Tot és possible en aquest país de mones —i quan dic aquest país em refereixo al país europeu, on la presidenta Ursula Von der Leyen cada dia fa més cara d’emperador Palpatine. Fins i tot hem de sentir a dir que la veu més assenyada de la diplomàcia europea és la de Josep Borrell, un senyor que té tants duros que es pot permetre que l’estafin cent cinquanta mil euros en una web de trading.
La presidència de Sánchez farà sis anys el proper juny. Llavors, les eleccions europees ens ajudaran a saber si ens trobem ja en la fase final del seu mandat. El que m’agrada d’ell és que no es dona mai per vençut i això l’obliga a improvisar contínuament. Així, com més pugi el PP a les enquestes, més contribuïrà la seva acció al caos. A Catalunya, tothom —dins de l’oficialisme enganxifós, s’entén— espera que el president Pere Aragonès convoqui eleccions. Sembla que tinguin pressa per perdre. L’abstenció tornarà a ser l’elefant a l’habitació: hi haurà més candidatures que mai i de tots els colors. Al país, i ara parlo del meu país, tot això dels colors cada cop li rellisca més —crec.
Els mitjans convencionals ocupen un percentatge petit i decreixent del debat públic. Com que l’opinió s’amaga als llocs més impensats, els creatius dels partits van donant cops a l’aire, com el nen que intenta trencar l’olla. L’olla dels vots no acaba de trencar-se, per més que Sílvia Orriols i Jordi Graupera aspirin a recollir quatre llaminadures del terra. Davant de tot això, i dels profetes de l’apocalipsi que auguren el final de la llengua i l’adveniment de l’infern a la Terra, entre d’altres malvestats, ja vaig escriure que gaudir de la confusió és tot un art.
La moral que vol imposar la genteta consisteix a fer-te creure que mirar-se tot això des de la distància et converteix en un cínic o en un nihilista. Al contrari, amic meu. Posar espai i temps entre tu i aquesta colla d’aprofitats és un indici d’intel·ligència, la mena d’intel·ligència necessària per tirar endavant en un entorn hostil. De fet, encara que semblin inútils, aquests anys de dislocació entre l’oficialisme català i el gruix de la població estan servint per sincronitzar la intel·ligència del país fora de la bombolla institucional, dels partits, de les menjadores i de les prebendes. Com que la intel·ligència que no aguanta el fred de la intempèrie s’acaba deteriorant, a la fi té lloc un procés de sedimentació que selecciona granet a granet, com un rellotge de sorra.