Les eleccions d’ahir prefiguren els resultats de les eleccions legislatives de juliol: l’abstenció independentista porta el caos espanyol. Algú pot pensar que la dreta representada pel PP és sinònim d’ordre i autoritat, però el partit més subversiu que hi ha avui a Espanya es diu VOX. L’aliança entre aquestes dues forces per a un hipotètic govern a La Moncloa generaria les reaccions que el sanchisme ha maldat per sufocar. Pedro Sánchez necessitava algun soci fiable. La seva obra legislativa, els indults i la llei del consentiment eren maniobres tàctiques. L’objectiu era anar bullint els partits catalans al bany maria. Estovats, a mig termini els podria oferir alguna reforma estatutària a canvi del seu suport. L’invent se li ha espatllat.
En el perímetre intern espanyol, el rampell falangista que batega més o menys latent dins dels aparells de l’Estat es desfermarà. Caldria una mà de ferro que ara per ara no existeix per domesticar la bèstia, un cop hagi olorat la sang. Apostaria que a Alberto Nuñez Feijóo ja li tremolen les cames. El combat entre les faccions ultres —tenen fins i tot el Frente Obrero, que encara que hagi passat d’esquitllentes pels radars mediàtics té un suport creixent a les xarxes— serà més o menys acarnissat en funció de l’enfonsament del bloc opositor. Podemos i Sumar estan KO —per bé que des de les tribunes d’opinió els intentaran ressuscitar. Sánchez com a mínim vol salvar el seu cul, encara que deixi un solar a l’esquena. Felip VI es reserva el paper d’àrbitre.
Les eleccions de juliol es plantegen com la batalla final d’«El Senyor dels Anells». Sánchez aglutinarà els vots contra la malvada extrema dreta que ens tornaria als anys més foscos del franquisme. Feijóo i Santiago Abascal prometran expulsar del poder els enemics d’Espanya. Ho presentaran en uns termes tan transcendentals que posar un peu al camp de batalla arrossegarà qualsevol que hi participi en un dels dos bàndols. Aquesta és l’esperança de Sánchez: una mobilització massiva acostuma a beneficiar el PSOE. Què faran els independentistes?
Esquerra, un dels socis preferents d’aquesta legislatura, ahir va perdre tres cents mil vots. Junts està pendent de la sentència sobre la immunitat de Carles Puigdemont que el Tribunal General de la Unió Europea dictarà uns dies abans de les eleccions. La CUP no hauria d’haver abandonat mai la doctrina clàssica de l’Esquerra Independentista de no anar a fer res a Espanya. En qualsevol cas, la irrupció de Puigdemont a la campanya és probable que perjudiqui Sánchez. La pulsió del caos, això és, de l’abstencionisme passarà una prova de foc. Entre l’espasa del xantatge emocional i la paret de la dictadura, que desperta ressorts mentals heretats.
El cert és que el papu de l’extrema dreta ja fa temps que no espanta gairebé ningú. No perquè no sigui perillós sinó perquè se n’ha abusat tant que els més joves fins i tot se n’enfoten. La cordialitat que van mostrar fa unes setmanes Sánchez i la primera ministra italiana Georgia Meloni em recorda que AfD, l’equivalent alemany de VOX, va pujant i pujant a les enquestes –a l’antiga RDA apunta a primera força. El grup de Visegrád marca la posició europea envers la guerra d’Ucraïna. Alemanya va desvetllant-se del son americà. Recep Tayyip Erdogan et saluda des del Bòsfor.
«Hi ha caos sota el cel – la situació és excel·lent». No sé gaire en quin context va dir Mao Zedong aquesta frase, ni si la va arribar a pronunciar mai. La qüestió no és si el desordre que ve donarà situacions excel·lents per a l’independentisme, que segur que sí. Les paradoxes m’agraden perquè m’ajuden a fabricar imatges noves a partir d’idees oposades. En aquest cas, la dificultat rau en trobar la bellesa en el caos. Per un costat, no crec que pugui aprendre-ho llegint ni escrivint —és lògic estar cagat de por. Per l’altre, la frase de Mao només pren sentit un cop has viscut tant de temps immers en la confusió que comences a gaudir-ne. Així que, heus aquí la paradoxa, l’únic entrenament que hi ha per aconseguir dominar el caos consisteix en desencadenar-lo.