Jake Angeli, l’home de les banyes i el pit descobert que surt en nombroses fotografies de l’assalt al Capitoli, es coneix com el xaman de Qanon. Per estrany que sembli, hi ha centenars de milers, sinó milions de seguidors de Qanon als Estats Units. Es tracta d’una comunitat religiosa. Una tribu digital que creu en la lluita subterrània entre les forces del mal —representades per les clavegueres de l’estat americà en cooperació amb els poders financer, polític i mediàtic— i les forces del bé, de les quals Trump en seria només un peó.
Abans de titllar Qanon com una raresa dels Estats Units, tinguem en compte que la seva expansió, a través de Facebook, Telegram i altres xarxes, arriba fins el Japó. Alguns dels grups de Qanon europeus més nombrosos, amb milers de subscriptors, són l’alemany i el britànic. Els països on s’ha propagat més són aliats naturals dels Estats Units, cosa que ens hauria de fer pensar. La narrativa de Qanon ha evolucionat en paral·lel a aquesta expansió i ara ja no es tracta només d’una història americana sobre uns líders malvats i pederastes que usurpen el poder contra el poble dels Estats Units, sinó d’una elit mundial —els noms que sonen més habitualment són els de George Soros, els Rotschild o els Rockefeller— que vol imposar una agenda eugenista a tot el planeta, com demostraria la falsa, segons aquesta teoria, pandèmia (plandemia) de Covid-19.
Un gruix de seguidors de Qanon, en realitat, actuen com a fans d’una sèrie. Es disfressen com els seguidors de Marvel i miren els vídeos de YouTube sobre xarxes de pederastia i el Gran Reset com qui devora els capítols de la seva ficció preferida. No és que s’ho creguin del tot, però la trama els fascina. Un amic m’ha recomanat un documental de Netflix sobre els terraplanistes, una altra tribu digital que també compta amb milers de partidaris. Simplement, creuen que la Terra és plana. Fa uns mesos vaig sorprendre un company de feina mirant un vídeo que provava de demostrar-ho i ell em va reconèixer que, malgrat saber que no era cert, la història estava tan ben presentada que aquells vídeos el tenien atrapat.
La idea que existeix un complot per amagar un secret que explicaria tot el que passa al món és massa atractiva per no aprofitar-la. Tampoc és que sigui una novetat, l’historiador Richard Hofstadter, parlant de l’estil paranoic de la política americana, va escriure un article el 1964 on recollia episodis similars de finals del segle XVIII. Ara, però, hi ha uns mitjans que poden difondre i disseminar aquestes teories de punta a punta de la Terra. No només això: les xarxes permeten organitzar aquestes tribus digitals que comparteixen interessos i creixen al marge de les fronteres físiques. La clau de tot plegat és que un deliri deixa de ser-ho quan el comparteixen centenars de milers de persones: llavors passa a ser una creença. Què és, la religió, si no un deliri compartit?
Aquestes tribus s’han de situar en el context de la guerra cultural que hi ha als Estats Units, des de la fi de la Guerra Freda, entre conservadors i progressistes. Seria massa llarg d’analitzar, però en resum les tribus digitals venen a ser l’evolució d’aquestes guerres culturals sobre temes com l’avortament, el matrimoni homosexual, el feminisme, etcètera. No és un detall menor que la majoria de seguidors de Qanon siguin homes blancs, igual que els anomenats “incels” —cèlibes involuntaris, una altra tribu. Llegint el llibre d’Andrew Breitbart, creador del portal de notícies d’extrema dreta Breitbart News, t’adones que la batalla es planteja en uns termes de victòria o derrota absolutes. Qui guanya s’ho queda tot.
El triomf de Donald Trump el 2016 va significar una escalada en aquest conflicte. Si tirem enrera, ens adonarem que llavors van ser els demòcrates els que van rebutjar la legitimitat de la victòria de Trump. Llavors, la teoria que tenia més seguidors deia que Rússia havia manipulat les eleccions a favor del magnat del cap taronja. A partir d’aquell moment es van exposar amb tota mena de detalls les estratègies de Putin, i en menor mesura de Xi Jinping, per hackejar el sistema electoral americà i després, amb el Brèxit, el britànic.
Em vaig començar a interessar per Qanon més o menys en el mateix moment que llegia les aferrissades discussions sobre els rètols dels lavabos del Parlament català. És evident que les guerres culturals dels Estats Units —que en origen són un producte de manufactura europea— ocupen des de fa temps el nostre debat públic. La seqüència és fàcil de traçar: si primer van exportar aquestes guerres culturals, ara mateix els Estats Units exporten teories com la de Qanon. Igual que els grans èxits de Hollywood conquerien els cinemes de tot el planeta, les teories que vessen pels servidors de YouTube són ara de consum massiu a totes les cases.
De la mateixa manera que amb les pelis de Tom Cruise o de Chris Hemsworth, aquestes ficcions conformen el soft-power estatunidenc, la lluita per dominar el poder a través de la narrativa. Qanon o els terraplanistes no són la mena de relats que un esperaria per part del departament d’estat americà, però del que es tracta no és d’inventar-se-les, sinó de treure partit de les narratives més populars. És com si els Estats Units haguessin rebut l’impacte rus i xinès de la disrupció contra el seu sistema polític, l’haguessin digerit i després l’haguessin catapultat, convertit en un merder sideral, contra el món sencer. O dit d’altra manera, per guanyar una mica de temps mentre intenten posar ordre amb la vella guàrdia liderada per Biden, els Estats Units procuren treure partit del caos.
L’interès que pot tenir un lector català en tot això sorgeix de comparar el 2017 amb el 2021. Amb la pandèmia, la importància de les tribus digitals ha augmentat. Hi ha menys contacte social i per tant més interacció virtual. La diferència entre 2017 i 2021 és que llavors els independentistes, enganyats o no, preníem la iniciativa, mentre que ara tots anem a remolc de les narratives exportades pels Estats Units. Per això vaig veure un lema de Qanon pintat en una paret de la meva ciutat i per això la diputada de Vox, Macarena Olona, fa servir una de les seves consignes com a reclam per atreure els seguidors espanyols. Per això, també, els moviments antiracistes intenten organitzar una sucursal de Black Lives Matter barcelonina o les esquerres catalanes es munten unes pel·lícules fabuloses amb el trumpisme nostrat.
Per això deia en un tuit l’altre dia que el meu principal retret als seguidors catalans de les tribus americanes és la seva falta d’imaginació. Perquè, atrets per una intuïció autèntica, la desconfiança envers les institucions, repeteixen com a lloros un discurs que a casa nostra té com a porta d’entrada l’espanyolisme més recalcitrant. Si als Estats Units aquesta armadura de tribus i narracions serveix de palanca per intentar restablir l’imperi de la llei, resulta senzill de figurar-se els efectes que pot tenir aquest discurs a l’estat espanyol. Amb l’excusa de combatre els “negacionistes”, l’autoritarisme de sempre farà la seva aparició.
Després d’anys enriquint-se amb la publicitat que han generat els vídeos i les publicacions que propaguen aquestes teories, les empreses tecnològiques (Facebook, Google, Twitter…) tanquen files amb el poder de Washington D.C. Seria decebedor que després de l’experiència de 2017, els catalans ens adonéssim un cop més que hem fet de tontos útils del sistema. Llavors la força dels independentistes va acabar empenyent Pedro Sánchez a La Moncloa. Ara els minions catalans de les lluites culturals americanes, versió conspiranoica o antifa, van camí de coronar Santiago Abascal.
[Subscriu-te a La Milícia per rebre les publicacions a l’instant]